Tecnocràcia tumoral

Si quelcom ha posat en relleu la COVID19, és que el principi too big to fail (la grandària de les grans corporacions les fa immunes al col·lapse) aplicat a la banca fins que la crisi de les subprime va demostrar el contrari, tampoc és aplicable a les grans estructures administratives dels estats del benestar.

Estructures tecno-administratives com les que formen l’Estat Espanyol, amb un pressupost consolidat en l’any 2016 (prorrogat en aquests quatre anys!) per import de 436.370.000.000,00 euros (el 41,90 % del PIB!), on el seu capítol 1 de despesa de personal suma 22.080.000.000,00 euros, o com les que integren la Generalitat de Catalunya amb un pressupost (2020) de 42.179.000.000,00 euros, on el seu capítol 1 de despesa de personal suma 6.573.000.000,00 euros, amb la COVID19 s’ha demostrat que, paradoxalment poden esdevenir en barreres a superar per ciutadans, institucions i empreses que cerquen sobreviure.

Els casos dels ERTO on alguns treballadors no han cobrat el dia d’avui la prestació d’atur clama al Cel. Per contra tenim els que han cobrat de més, i fins i tot els que han cobrat sense haver-la demanat.

Pel que fa a les empreses la situació també ha estat estrambòtica. Em comentava un directiu d’una empresa de serveis amb 300 treballadors emmarcada en l’estat d’alarma com a serveis essencials, que mensualment ha de justificar als seus clients que està al corrent dels pagaments a la seguretat social, com després de demanar legalment l’ajornament COVID19 de les quotes a la seguretat social, havia esdevingut pel sistema informàtic incorrectament com a “morós”. El problema afegit era que les dependències de la seguretat social estaven tancades, al telèfon no se li posava ningú excepte la bústia de veu, i els emails enviats no tenien ressò. Al final es va poder solucionar després de tot un angoixant calvari de nervis travessant un desert administratiu.

Del sistema sanitari no cal ni fer comentaris, només solidaritzar-se amb el personal mèdic i sanitari per les situacions tan tenses per les que hauran viscut, especialment i segurament per haver de decidir qui ha de sobreviure i qui ha de morir.

Els jutjats en estat de somort, com si fossin un servei no essencial. Ara ens queda un col·lapse que no se sap com s’ha de superar. Un calvari pels companys advocats que es dediquen a processal, on els seus clients pensaran que els menteixen si els expliquen la situació del seu expedient: punt mort.

De les escoles... sense comentaris. Les han convertit en un “líving lab” o laboratori d’experiments a veure què passa, improvisant cada setmana per passar a la següent.

I tot això PAGANT i mantenint quanties pressupostàries de 436.370.000.000,00 euros i de 42.179.000.000,00 euros.