Indústries resilients i FP
Sembla que aquest S. XXI ens vol fer estar permanentment en estat d’alerta. Es va presentar amb una inaudita crisi financera mundial en el 2008. No recuperats encara d’aquesta, ens lliura de forma superposada una megacrisi sanitària global sense precedents. Per si no estàvem ja prou assedegats, ens presenta ara una guerra a Ucraïna que modificarà de nou el context polític i econòmic en què vivim, afegint més tensions inflacionàries estructurals. Tot encavallat sense la més mínima treva.
Pel que fa al teixit industrial, aquest nou context l’obligarà a fer un replantejament, considerant les cadenes de subministrament intermitentment curtcircuitades i uns preus de compra volàtils a l’alça. A més, l’estratègia de diferenciació empresarial s’haurà de reprogramar també. Ja no descansarà tant en el preu i la qualitat, com en la virtut comercial de poder garantir el lliurament puntual del producte. És a dir, del just in time on tot estava feliçment apamat i relativament controlat, al just in case on la gimnàstica empresarial s’entrenarà per construir estructures resilients que permetin absorbir els cops i esculls inopinadament emergents en el camí empresarial.
La fórmula per abordar aquesta resiliència es basarà en la indústria 5.0, on la Internet de les Coses (IoT 4.0) s’hibridarà amb estructures humanocèntriques de col·laboració robòtica (cobotització) sense menystenir el suport del machine learning o els aprenentatges automàtics.
No és ciència-ficció. Existeix ja una democratització tècnica d’aquestes tecnologies assequibles fins i tot a petites empreses, les quals vindran impulsades nogensmenys per una transició top-down. En altres paraules, iniciant-se en les grans empreses (i més ara amb els Next Generation) aniran caient en cascada a la resta dels seus proveïdors, grans, mitjans, petits i fins i tot micro, a qui les primeres acabaran exigint aquest nou enfocament industrial. Ja va passar el mateix amb el desplegament de les normes ISO de qualitat. La repercussió en cascada no és un fet nou.
Ara bé, manca per ara una nodrida base de personal tècnic que permeti a les PIMES industrials abordar amb confiança aquest pas a la resiliència. Les empreses catalanes necessiten un 53 % dels seus recursos humans amb formació tècnica impartida des de la formació professional. Actualment, només tenen personal amb aquests estudis en un 23 %, han tocat sostre. Per altra part, en aquest mateix curs escolar, 150.000 alumnes no s’han pogut matricular en estudis de la FP. Hem de saber trobar entre tots els actors el camí per resoldre aquesta greu disfuncionalitat.
Però la indústria no serà l’única entitat afectada per aquest nou context, les escoles de formació professional també ho seran. En aquests moments l’impuls pedagògic es basa en una dinàmica de formació dual, on l’alumne de l’escola o del centre de formació professional es centrifuga formativament també vers a l’empresa. Amb la indústria 5.0, cal sumar-hi també una nova dinàmica, però aquesta vegada centrípeta, on seran les indústries i les empreses les que s’hauran d’apropar i inserir en l’escola o centre formatiu. És el que ja es coneix en el prestigiós sistema FP dels Països Baixos com l’esquema sharehouse o casa compartida, on les empreses aporten processos d’innovació propis a les escoles de formació professional a fi de ser desenvolupats en elles. D’aquesta manera, els alumnes tècnics que es graduen, a part d’adquirir coneixements i expertesa resolutiva, adquireixen també un vernís i experiència immersiva en processos d’innovació, fet que redoblarà el valor tècnic del seu currículum i aportarà valor també, a l’organització a la qual s’adscriguin laboralment o professionalment.
Ens hi va el mateix present!
Publicat El 9Nou (18.03.2022)