top of page

Fusionis si us plau!

Per Barcelona circula la dita poc coneguda que postula que el català prefereix tenir una botiga pròpia a Passeig de Gràcia que un 10 % del “Corte Inglés” de Plaça Catalunya.


No és cap proposició pejorativa ni cofoia. Crec simplement que la pretensió de la saviesa popular és sintetitzar un tarannà tant legítim, productiu i rendible com qualsevol altre.


La realitat del nostre teixit empresarial però avala aquesta dita. Estadísticament un 94,66 % dels nostres empresaris són autònoms o microempreses (fins a 9 treballadors), un 4,06 % són petites empreses (fins a 49 treballadors), un 0,93 % són mitjanes (fins a 249 treballadors), i la resta, un 0,35 % són grans empreses amb més de 250 treballadors.


Aquesta piràmide empresarial, per emprar un símil amb les piràmides demogràfiques, es configura i perfila estretíssima en el seu segment de petita a mitjana empresa, i per contra, amplíssima en la seva composició de micropime i autònoms.


Contrasta molt amb les piràmides empresials d’altres zones o països europeus amb economies altament desenvolupades, on el segment de les petites i mitjanes empreses respectivament ronda de mitjana el 15 % i el 2,8 % de tota la piràmide. Fins i tot en algunes economies tenen un nom específic per aquest perfil empresarial, a fi d’emfatitzar conceptualment la seva rellevància i importància per l’economia del país: les mittelstand alemanyes o les brittelstand angleses per exemple.


Convé fer una anàlisi d’aquesta singularitat catalana. Amb la moguda tecnològica que inevitablement embolcallarà a totes les empreses sense excepció, ens haurem de preguntar si la petita i micropime catalana tindrà prou dimensió per assumir amb eficàcia i eficiència les tecnologies 4.0 emergents. Això no és una qüestió menor. El tren “tecnològic” passarà només un cop, i si es perd ja no s’atraparà. La societat touchless o la del “tot sense tocar” serà un paradigma ràpid sense segones oportunitats d’escalar.


En tot cas serà una reflexió i decisió personal de cada empresari. Ara bé, sí que l’administració pública hauria d’incentivar a emprendre aquest camí de redimensionament. Només pot portar beneficis a les PIMES catalanes!


Els mitjans poden ser diversos. Aquí apunto tres possibles idees:


a.- La fiscalitat hauria de premiar poderosament les fusions de PIMES, atorgant fortes deduccions fiscals als beneficis futurs amb origen a la fusió.


b.- Els centres de R+D, per exemple les universitats, podien ser autèntics pols generadors de joint ventures entre dues o més empreses, fet que ja implica una aproximació “empresarial” entre elles.


c.- Millorar la difusió territorial de les opcions de capital risc per estadis de consolidació empresarial.


La Indústria 4.0 requereix “musculatura”!

205 views0 comments

Recent Posts

See All

Kommentare


bottom of page