Fusionis si us plau!

Per Barcelona circula la dita poc coneguda que postula que el català prefereix tenir una botiga pròpia a Passeig de Gràcia que un 10 % del “Corte Inglés” de Plaça Catalunya.


No és cap proposició pejorativa ni cofoia. Crec simplement que la pretensió de la saviesa popular és sintetitzar un tarannà tant legítim, productiu i rendible com qualsevol altre.


La realitat del nostre teixit empresarial però avala aquesta dita. Estadísticament un 94,66 % dels nostres empresaris són autònoms o microempreses (fins a 9 treballadors), un 4,06 % són petites empreses (fins a 49 treballadors), un 0,93 % són mitjanes (fins a 249 treballadors), i la resta, un 0,35 % són grans empreses amb més de 250 treballadors.


Aquesta piràmide empresarial, per emprar un símil amb les piràmides demogràfiques, es configura i perfila estretíssima en el seu segment de petita a mitjana empresa, i per contra, amplíssima en la seva composició de micropime i autònoms.


Contrasta molt amb les piràmides empresials d’altres zones o països europeus amb economies altament desenvolupades, on el segment de les petites i mitjanes empreses respectivament ronda de mitjana el 15 % i el 2,8 % de tota la piràmide. Fins i tot en algunes economies tenen un nom específic per aquest perfil empresarial, a fi d’emfatitzar conceptualment la seva rellevància i importància per l’economia del país: les mittelstand alemanyes o les brittelstand angleses per exemple.


Convé fer una anàlisi d’aquesta singularitat catalana. Amb la moguda tecnològica que inevitablement embolcallarà a totes les empreses sense excepció, ens haurem de preguntar si la petita i micropime catalana tindrà prou dimensió per assumir amb eficàcia i eficiència les tecnologies 4.0 emergents. Això no és una qüestió menor. El tren “tecnològic” passarà només un cop, i si es perd ja no s’atraparà. La societat touchless o la del “tot sense tocar” serà un paradigma ràpid sense segones oportunitats d’escalar.


En tot cas serà una reflexió i decisió personal de cada empresari. Ara bé, sí que l’administració pública hauria d’incentivar a emprendre aquest camí de redimensionament. Només pot portar beneficis a les PIMES catalanes!


Els mitjans poden ser diversos. Aquí apunto tres possibles idees:


a.- La fiscalitat hauria de premiar poderosament les fusions de PIMES, atorgant fortes deduccions fiscals als beneficis futurs amb origen a la fusió.


b.- Els centres de R+D, per exemple les universitats, podien ser autèntics pols generadors de joint ventures entre dues o més empreses, fet que ja implica una aproximació “empresarial” entre elles.


c.- Millorar la difusió territorial de les opcions de capital risc per estadis de consolidació empresarial.


La Indústria 4.0 requereix “musculatura”!

202 vistas

© 2020 DataPolis

Manlleu (Osona)

Barcelona, Catalonia, Spain.

  • Icono social LinkedIn