Estratègia Boisei o Habilis?
Que l’espècie humana es vegi sotmesa a èpoques d’estrès per un canvi de context no és nou. En el Plistocè, fa aproximadament 2,5 milions d’anys, el paleoclima va canviar absolutament la configuració de tots els entorns naturals. La Terra es va glaçar en el seu hemisferi nord i la reducció d’aigua líquida va implicar menys evaporació d’aquesta, i conseqüentment menys pluja. En l’àrea del que avui dia és Àfrica, el bosc es va replegar en favor d’una sabana més estressant per la vida en general.
I és en aquest nou “paradigma” natural, en concret a l’Àfrica oriental, on va tocar viure el Paranthropus boisei, una mena d’homínid corpulent, herbívor i de costums poc gregària. El seu encaix al nou entorn àrid es va estructurar en una estratègia adaptativa acomodativa: la seva anatomia va respondre a l’estrès de l’ambient amb un potent aparell rosegador format per grans i plans molars, fornit alhora amb una potent musculatura de crotafites a fi de mastegar més i millor les plantes, les arrels i les llavors amb reduït o poc contingut nutritiu. La resta de la seva anatomia no va canviar amb relació als seus antecessors, els autralopithecus. Per sortir del pas evolutivament, no estava malament el camí emprat: fer el mateix de sempre però aquest cop amb més potència i intensitat.
Però el Plistocè també és l’època de l’Homo habilis, un homínid més esquifit que el boisei i físicament menys preparat per desenvolupar-se en aquest nou entorn. En certa manera podríem dir, tot i el seu innovador bipedisme, que era el “mediocre” de l’època: orgànicament no estava especialitzat en res, la seva mandíbula no estava preparada per mastegar la nova herba de l’entorn, i a sobre comptava amb uns incipients incisius (peces bucals propis dels carnívors) insuficients i inútils però per fer el salt a una dieta càrnia. D’entrada doncs, per morir-se de fam en la sabana!
Tanmateix la seva adaptació al canvi del Plistocè es va fonamentar en una estratègia originalment disruptiva: amb una nova productivitat gràcies a les eines (tecnologia) que fabricava amb les pedres, les quals li van facilitar l’accés a les proteïnes (tan importants en l’increment de la massa cranial en els homínids) que restaven en les carcasses de les preses deixades pels carnívors, i amb un nou comportament grupal (networking) que permetia l’especialització de rols dins del grup.
Si abans va ser la sabana ara és la Covid-19, però el repte continua sent el mateix. Quina opció escollirem com individus i com a societat: l’estil boisei o l’estil Homo habilis? Penso que definitivament és el moment d’avançar per totes a noves fronteres conceptuals, tecnològiques i industrials, que ens permetin deixar en el passat sistemes econòmics basats prioritàriament en força laboral intensa i barata, on la formació sigui el darrer rati a valorar.
Pel que fa a l’amic boisei, en el llarg termini la seva estratègia adaptativa no li va assegurar la supervivència. Pel que fa a l’Homo habilis segur que d’una manera o altra és part de la nostra cadena evolutiva com espècie.
Benvinguda la seva mediocritat disruptiva!