Estats Units i segregació escolar

Recentment a Nord-Amèrica estem observant com moviments antiracistes estan enderrocament estàtues públiques relacionades amb personatges històrics.


La breu però alhora intensa història nord-americana no deixa d’oferir-nos sovint tensions conceptuals entre allò que pretén per una banda i allò que realment desenvolupa i plasma en el seu context jurídic i social per altra banda.


Pel que fa a la comunitat afroamericana d’aquest país, un dels escenaris tensats ha estat el sistema educatiu. Un cop abolida la seva esclavitud i legalitzada la seva llibertat de moviment i residència per tot el país, certs Estats del país, en la seva normativa interna, promulgaren lleis de segregació escolar forçosa entre la comunitat blanca i l’afroamericana.


És en l’any 1954 quan el Tribunal Suprem nord-americà emet la fonamental sentència of Brown v. Board of Education i declara inconstitucional la doctrina escolar vigent de “separats però iguals” per ser inherentment discriminatòria en si mateixa. Resta així prohibida a tot el país les escoles on la matrícula es basava en el color de pell dels estudiants.


S’estableix aleshores el criteri del “choice plan” a fi que tothom matriculi on vulgui els seus fills i filles dins el marc del districte escolar (home schools) que correspongui per veïnatge. Tanmateix de facto la segregació va continuar donat que alhora els districtes de facto estaven segregats per comunitats blanques o afroamericanes.

Per reconduir aquesta situació els departaments d’educació dels ajuntaments (les escoles públiques nord-americanes són competència municipal i pressupostàriament es nodreixen directament dels impostos municipals que graven les propietats immobiliàries) establiren el sistema conegut com a busing, és a dir obligar a cert percentatge d’estudiants a matricular-se en altres escoles que no els hi pertocaria per zona de residència via transport gratuït escolar.


Amb aquesta mesura forçosa es pretenia reequilibrar la composició de l’alumnat de les diferents escoles dins del mateix districte. La dilució del “choice plan” va ser declarada constitucional per la sentència del Tribunal Suprem coneguda com a Green v. County Schoool Board en l’any 1968.


El fet anterior però va generar moviments migratoris dins de les ciutats. Urbanísticament el seu mapa de facto es va anar remodelant (és el fenomen conegut com a white flight o èxode blanc) i es van acabar amb els mateixos districtes com espais segregats. Les comunitats blanques van moure’s dels centres de les ciutats vers els suburbis d’aquestes, creant així nous districtes de comunitats fonamentalment blanques.

Altra vegada per superar aquest nou hàndicap, la normativa va preveure que l’obligació del busing es pogués anar més enllà del districte escolar. L’amplitud d’aquesta nova iniciativa es va estendre fins i tot als nens i nenes de llars d’infants, els quals en alguns casos havien de fer trajectes de 40 minuts en bus. De nou el Tribunal Suprem declara constitucional aquest nou pas en sentència Swan v. Charlotte-Mecklenburg en el 1971.

Aquesta nova doctrina constitucional va generar fortes tensions socials. A la ciutat de Boston apareix el Restore Our Alienated Rights (ROAR) amb oposició al busing establert, un moviment protesta pacífic. Tanmateix tensions i aldarulls provocats per teenagers o adolescents blancs emergien arreu en petit format afortunadament.


Per apaivagar aquestes noves tensions socials i fent ús de la sovint “plasticitat” i flexibilitat que solen manifestar els alts Tribunals i Corts judicials, el Tribunal Suprem nord-americà va flexibilitzar la rigidesa del busing en el cas Milliken v. Bradley (1974). Referent a l’àrea metropolitana de Detroit va resoldre (per 5 vots a favor i 4 en contra) que no es podia considerar tota ella com un únic “districte escolar” a efectes del busing. Aquesta sentència va obrir la porta a considerar la il·legalitat del busing entre el districte central i els districtes escolars perifèrics de les grans ciutats i àrees metropolitanes.


Una història complexa que avui continua evolucionant!

© 2020 DataPolis

Manlleu (Osona)

Barcelona, Catalonia, Spain.

  • Icono social LinkedIn