Estat Espanyol PostCovid SA
En aquests complicats temps, algunes tendències polítiques catalanes i espanyoles es troben cofoies davant l’oportunitat de foragitar a l’enemic capitalista del “jardí” de les nostres economies.
Amb aquest propòsit, des de talaies ideològiques, proclamen pujades fiscals, increments de despesa pública, i postulen una intervenció pública expansiva, més enllà però, de tot allò que requeriria el context actual amb relació a la solidaritat, el bé comú i l’eficàcia econòmica.
Tanmateix, considerant però el deute públic actual - que no hem sabut esmorteir durant els temps econòmicament propicis – tota aquesta tendència llaminera, pot acabar en un punt on els capitalistes i especuladors surtin efectivament dels nostres jardins econòmics, per escolar-se profusament per la nostra claraboia descuidada del deute públic crònic.
Donat que el deute extern net (el que devem menys el que ens deuen, públic i privat) és actualment de 982.000 MEUR (80,6% del PIB), i donat que allò que ens pot permetre reduir-lo, la nostra balança de pagaments exterior (el que entre i surt monetàriament per tots els conceptes del país), sol tenir un saldo negatiu en bona part de les dècades, aquest deute extern assolirà indefectiblement, i més en el temps postcovid, un punt de no retorn: La nostra economia, globalment considerada, no generarà recursos nets suficients per amortitzar-la suficientment.
El tema a clau en aquest nou context és el BCE. Aquesta entitat ostenta el 23,16 % del nostre deute públic, del qual tard o d’hora haurà de despendre’s.
A part del quan, resposta difícil de donar avui, la pregunta és com i a qui li endossarà la nostra cartera de deute públic.
Amb relació al com, el camí teòric és únic. A fi de fer interessant als potencials compradors la seva cartera, haurà d’aconseguir primer, que pugi la prima de risc del nostre país. Això ho té fàcil: redueix la protecció als deutes sobirans, exposant-los a un grau més de risc de mercat, i els interessos pugen. Primer objectiu aconseguit.
Ara bé, cal un segon objectiu, aconseguir que l’Estat espanyol generi liquiditat extra per poder atendre el servei del deute, incrementat pel nou risc. Ja hem vist que tradicionalment la nostra economia no dóna per gaire més: el costum és que la despesa s’acumula al deute enquistat. Caldrà doncs incrementar la capacitat de pagament externa. Com?, apujant considerablement impostos: prepareu la cartera humils ciutadans vianants!
L’inici d’aquesta fase la podrem detectar quan els organismes internacionals aconsellin, clicant l’ull al BCE, com a mesura imprescindible per la nostra economia apujar impostos. Aquí començarà aquest itinerari.
Un cop el BCE aconsegueixi “endossar” la cartera de deute públic esmentada, l’Estat haurà de negociar constantment amb els “voltors capitalistes” les polítiques socials i econòmiques a desenvolupar, tenir el seu vistiplau, i aconseguir així que li vagin renovant el deute. Serà l’era del deute perpetu o crionitzat, on els Estats tindran un “Parlament” annex amb els nous “accionistes”.