El parany de la pressió fiscal

Una “mitja veritat” és en el fons una mentida quan pretén anar més enllà d’una interpretació sui generis dels fets, per esbiaixar raonaments i preorientar les reaccions de la gent.

Això passa en certs països quan pretenen justificar un increment de la fiscalitat emprant el concepte de “pressió fiscal” ( PIB / conjunt de tributs totals pagats)

En aquest sentit a l’Estat espanyol la ratio dona un resultat de 35 %.

Pel que fa als països de la zona euro o de la UE, tenim per exemple Italià amb un 42 %, França amb un 47 %, Països Baixos amb un 38 %, Alemanya 41 %, Suècia 44 %, Finlàndia 42 %, Dinamarca 45 % i Noruega un 40 %.

Recentment però els ciutadans de les nostres contrades anem escoltant a poc a poc el “mantra” que, per ser la nostra economia una de les més “avançades” d'Europa, hauríem també d’homologar la nostra fiscalitat a la dels països avançats econòmicament, incrementant en aquest sentit els nostres percentatges de pressió fiscal.

Tanmateix escoren al desert de l’oblit cercat, una eina de valoració fiscal molt més important que el concepte de pressió fiscal: la intensitat fiscal.

Aquesta eina és estadísticament més correcta i políticament més justa i equitativa, doncs valora monetàriament el romanent que resta de mitja a cada ciutadà en cada any fiscal, després de detreure dels ingressos, tots els tributs que paga a l’administració pública.

En relació a aquests romanents és útil exposar aquí els càlculs recollits en l’informe GfK Purchasing Power 2019, una entitat privada especialitzada en mineria de dades de consum al servei de les empreses.

Per l’any 2019, l’esmentat estudi quantifica els euros que ens queden als ciutadans i residents d’Europa, a fi de destinar-los a la compra i a l’estalvi, després de pagar els nostres respectius impostos.

Exposo seguidament en un gràfic el percentatge de pressió fiscal en els principals països de la UE ja esmentats.

En el següent gràfic s'exposen els resultats de l'estudi de disponibilitat post-tributària per any / ciutadà a Europa dels esmentats països

Tanmateix quedar-nos en aquest estadi d’anàlisi no seria de rigor a efectes comparatius, considerant que també hem de ponderar el que popularment etiquetem com el “cost de la vida” de cada país, perquè comprar una casa, un vehicle o roba per exemple, no és el mateix aquí, que a Dinamarca, Alemanya o Noruega.

Amb aquest propòsit i a efectes de nivellar el cost de la vida (price purchase parity) de la resta dels països amb Espanya, els resultats anteriors els hem de ponderar amb les estadístiques d’EUROSTAT sobre el cost de la vida a Europa.

Un cop aplicada l'anterior i simple operació matemàtica arribem a la següent conclusió, relativa als diners que per ciutadà i any i ponderats per la carestia de la vida de cada país esmentat, ens resten a la butxaca després de pagar impostos:

Per tant a Espanya, tot i tenir una de les menors pressions fiscals de la llista esmentada, som els que més patim la intensitat fiscal per part de l’administració pública, i en conseqüència som els que menys diners tenim per gastar o estalviar, després de pagar tributs.

Tanmateix una nota positiva (si es permet la ironia). Quan anem pel carrer podem anar amb el cap ben alt i orgullosos, perquè tenim la mateixa intensitat fiscal que la reputada, avançada i pròspera Dinamarca. Ara bé, els serveis que rebem com a “danesos fiscals” ja és un altre tema i ben diferent.